Poema del gran Eduardo Galeano

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Vaga General

Fa unes hores, he anat a donar-li veu als murs del meu poble. Demà eixa veu arribarà a la classe treballadora que camina pels carrers: camí del supermercat, de la feina o de buscar feina amb la bossa plena de currículs, que acabaran dins d'un calaix ple de teranyines.

El murs del poble parlaran amb la veu de la ràbia i amb olor de cola. Potser alguns llegiran els cartells i comencen a pensar, per exemple, en no anar a treballar el 29 de setembre o, almenys, organitzar als company i companyes de feina per parlar sobre el tema.

La veritat, no sóc molt optimista sobre l'èxit d'aquesta vaga. Pesa més la por que les ganes d'organitzar-se. I més el conformisme que les ganes de canviar la situació.

DESPERTEEEEEEU I APAGUEU LA TELE!! és que el sofà és massa còmode.

Missatge de benvinguda

Encetar un projecte és sempre una experiència que et proporciona grans dosis d' il·lusió i creativitat. El fet de crear aquest bloc va precedit d'unes ganes boges d'expressar-me i transmetre als altres el que el meus pensaments em comuniquen constantment. Pense que és un mode d'alliberament personal que, malauradament, no és complet pel que fa al meu cas. I és que, de vegades, vulgues o no, has de fer servir l'autocensura si no vols que t'acusen d'apologia d'alguna presumpta cosa dolenta que ni ells mateixos comprenen.

Aixó vol dir que la llibertat d'expressió té els limits que el sistema capitalista imposa. Abans de despedir-me m'agradaria autoacusar-me d'apologia del "terrorisme" més perillòs i efectiu: la lliure expressió.